No hi manera de què tornar a la cançó per tal d'acabar-la més o menys dignament

Acabem de penjar el programa de les "enrrollades". Es tracta d'un programa amb només 4 cançons, i que consti que el volíem fer-lo de 2 per tenir menys feina (el "Get Ready" i l'"In-A-Gadda-Da-Vida" i apa ja està) però ens vam contenir.

El programa va de quan el format LP va batre definitivament el single i, simultàniament, els músics es van sentir prou "artístics" com per perpetrar temes de molts minuts de durada, per exemple tota una cara d'LP, on poguessin mostrar sense límits totes les seves virtuds (o de vegades carències) instrumentals i conceptuals.

L'aliniació és: CSN&Y, Eric Burdon & War, Pink Floyd i Rare Earth.

És l'època gloriosa dels grans solos, fins i tot solos de bateria, aquell moment crucial que la resta de la banda aprofitava per anar al bar a recarregar piles.

Com sabeu, entre el nostre equip hi ha alguns músics que van estar en actiu en els 70 i els 80 i eren, encara són, gent amb un sentit de l'humor una mica particular. Quan preparàvem el programa van recordar l'anècdota d'un grup que van tenir, que estava dotat d'un curiós bateria, Enrique "El Nanu", que solia ser blanc de bromes diverses.

L'anècdota és que un dia que estaven tocant, "El Nanu" va començar el seu habitual solo de bateria. Com de costum, la resta del grup va abandonar momentàniament l'escenari. La diferència aquest cop va ser que, premeditadament... no van tornar... "El Nanu" va allargar i allargar el solo, tot estirant el coll en totes direccions en cerca de la tornada dels seus col·legues de banda, que no es va produir. Va ser un dels solos més llargs de la història del rock. Molts minuts després, es va rendir. Es va aixecar de la banqueta, i va marxar.

¡Va por ti, "Nanu"!